La denúncia pública d’Albert Ubach contra tres maristes de l’escola dels Germans Maristes a Rubí trenca dècades de silenci i col·loca la ciutat davant una pregunta incòmoda: què fa una comunitat quan una institució de prestigi local queda assenyalada per abusos sistemàtics?
Albert Ubach ha trencat el silenci. La denúncia del poeta contra tres maristes de l’escola de Rubí —els germans Josep Maria Farré, Joaquim Benítez i Josep Lluís Mañé— posa nom i cognoms a una realitat que moltes comunitats locals prefereixen mantenir sota clau: els abusos sexuals en institucions educatives de prestigi. Ubach ha explicat a Regió7 que durant la seva etapa escolar va ser convertit en «la seva joguina sexual», un testimoni cru que obliga Rubí a mirar de front el seu passat marista i a plantejar-se què fa ara amb aquesta memòria.
No es tracta d’un cas abstracte ni llunyà. És una escola concreta, uns noms concrets, una comunitat concreta. I això canvia tot.
Conductes abusives i normalitzades
Ho fa en una entrevista de Guillem Sáqnchez publicada a El Periódico. Segons el relat d’Ubach, els fets s’haurien produït quan tenia entre vuit i catorze anys. L’exalumne afirma haver patit abusos per part de tres religiosos vinculats al centre marista de Rubí i descriu un entorn en què, segons assegura, també hi havia càstigs, insults i humiliacions als alumnes.
En l’entrevista, Ubach sosté que determinades conductes abusives “estaven normalitzades” i que formaven part d’una quotidianitat que, durant dècades, va quedar silenciada. El seu testimoni inclou episodis de tocaments presumptament comesos dins de l’aula i un altre fet que situa en una habitació del mateix centre.
L’any 2024, Ubach ja havia presentat una denúncia relacionada amb dos dels religiosos, tots dos morts. Ara, en la conversa amb El Periódico, amplia el relat i assenyala també qui aleshores era director de l’escola.
El poeta remarca que el seu objectiu no és assenyalar els actuals responsables de la institució ni fer que “paguin justos per pecadors”, però defensa que, després de quatre dècades, els fets havien de sortir a la llum. “S’havia de saber”, resumeix.
Una institució arrelada, un silenci de dècades
L’escola marista de Rubí no és una institució qualsevol. Ha format generacions senceres de rubinesos, ha teixit vincles familiars, ha construït una reputació sòlida. Aquest arrelament fa que la denúncia d’Ubach sigui especialment incòmoda: qüestiona no només la conducta de tres religiosos, sinó el funcionament d’una xarxa de protecció —o de silenci— que va permetre que els abusos es prolonguessin.
El relat de la víctima apunta a una conducta sistemàtica, no aïllada. Això planteja preguntes que Rubí no pot esquivar: qui sabia què? Quantes altres víctimes hi ha? Què va fer l’ordre marista quan va tenir notícia dels fets? I, sobretot, què pot fer ara la comunitat per reparar el dany i garantir que no es repeteixi?
El paper de l’Ajuntament i la comunitat escolar
En casos com aquest, l’administració local sol quedar en una posició delicada. L’escola marista és un centre concertat, amb finançament públic i presència rellevant a la ciutat. L’Ajuntament de Rubí no pot mirar cap a una altra banda: té la responsabilitat de demanar comptes, de facilitar espais de reparació i de garantir que les víctimes trobin suport institucional.
La comunitat escolar —famílies, alumnes, exalumnes— també té un paper clau. El testimoni d’Ubach obre la porta perquè altres víctimes trenquin el silenci, però això només passarà si senten que seran escoltades i creades. La reacció de Rubí en les properes setmanes dirà molt sobre la salut democràtica i cívica de la ciutat.
La reparació no és opcional
La reparació passa per diverses vies. La judicial, evidentment: la denúncia ha de seguir el seu curs i els responsables han de respondre davant la llei. Però també hi ha una reparació simbòlica i comunitària que no pot esperar. Això inclou reconèixer públicament el patiment de les víctimes, obrir espais d’escolta, revisar protocols de protecció infantil i juvenil, i exigir a l’ordre marista transparència absoluta sobre el que va passar i què ha fet per evitar-ho.
No es tracta de criminalitzar una institució sencera, però tampoc de protegir-la per inèrcia o por a l’escàndol. Es tracta de prioritzar les víctimes i de construir una memòria honesta.
Un mirall per a altres comunitats
El cas de Rubí no és únic. Arreu de Catalunya i d’Espanya hi ha testimonis similars que assenyalen centres educatius religiosos. Però cada comunitat ha de fer el seu propi camí. Rubí té ara l’oportunitat —i l’obligació— de demostrar que és possible gestionar aquesta memòria dolorosa sense negar-la, sense minimitzar-la, sense esperar que el temps la dilueixi.
La pregunta no és si Rubí vol mirar aquest passat. La pregunta és si està disposada a fer-ho amb valentia i amb justícia. El testimoni d’Albert Ubach ja ha obert la porta. Ara toca decidir què hi entra.
- Et Recomanem -
